Origen

Origen
Entrevista a Joan Estruch

D’on va sortir la idea de fer un cens de llocs de culte?

En una conferència que vaig fer l’any 1997, titulada “El món de les sectes”, i publicada al cap d’un temps com a capítol d’un llibre (Les noves formes de religiositat, Barcelona, Cruïlla, 2001, pp.167-189), jo em lamentava de la degeneració que havia patit la noció sociològica de secta, esdevinguda simplement una eina per desqualificar i estigmatitzar aquells que pensen diferent de nosaltres, i acabava fent una proposta concreta: “Comencem per construir un inventari i un mapa de tots els grups religiosos que són presents en la nostra societat. La feina no és senzilla, ans al contrari ben complexa; i d’una manera exhaustiva, segurament no s’ha fet mai. Constituiria sens dubte una bona aportació a la cultura religiosa del país, i ens estalviaria el drama de continuar parlant dels uns i dels altres sense saber qui són, on són i d’on provenen, quines són llurs creences, etcètera.” I esbossava un primer llistat de totes les tradicions religioses que caldria tenir en compte, des del catolicisme, l’ortodòxia i el protestantisme amb totes les seves múltiples ramificacions, passant per adventistes, mormons i testimonis de Jehovà, i incloent evidentment els grups o organitzacions pertanyents a les altres grans tradicions: judaisme, islam, budisme, hinduisme, etcètera.

Un any més tard, el 1998, el caputxí Joan Botam llençava la idea de crear a Barcelona un centre interreligiós, sota el patrocini de l’Ajuntament presidit aleshores per Pasqual Maragall. El grupet inicial em va convidar com a assessor a una de les seves reunions, i hi vaig exposar el possible projecte del mapa. La idea fou acollida amb entusiasme pel regidor de Drets Civils, Aleix Puiggalí, i immediatament es posà en marxa un projecte de recerca de “Elaboració d’una base de dades sobre les entitats religioses de Barcelona”, que quedà completada l’any 1999.

Poc després el govern de la Generalitat, presidit per Jordi Pujol, creava una “Secretaria de Relacions amb les Confessions Religioses” (esdevinguda posteriorment la Direcció General d’Afers Religiosos). Vaig anar a visitar el seu primer responsable, Ignasi Garcia Clavel, sense cap intenció concreta més enllà de posar-me a la seva disposició si en algun moment li podia ser d’utilitat. En el decurs de la conversa el vaig informar de la recerca que havíem realitzat a Barcelona, i la seva reacció fou instantània: “M’interessa això mateix, però per a tot Catalunya”.

I així és com s’inicia el projecte del mapa de les religions de Catalunya, que en una primera etapa, del 2000 al 2004, va culminar amb la presentació pública de l’estudi, i amb l’edició, el mateix any 2004, del llibre Les altres religions. Minories religioses a Catalunya (Barcelona, Editorial Mediterrània).

“Va ser una feina minuciosa, laboriosa, però alhora apassionant”.

Amb quins recursos comptaves?

Des del punt de vista dels recursos humans, amb un equip integrat per tres antics alumnes meus de la Universitat: Joan Gómez i Segalà, Maria del Mar Griera i Agustí Iglesias, que són els coautors amb mi del llibre Les altres religions. Des del punt de vista econòmic, amb un finançament adequat de la Direcció General.

Com us vau organitzar per començar la recerca? Partíeu de zero...

Efectivament, partíem de zero. Ens vam organitzar, d’una banda anant a entrevistar personalitats que coneixien bé l’una o l’altra de les grans tradicions religioses, i d’altra banda pentinant tot el territori català, comarca a comarca, i entrevistant els diversos líders religiosos. Va ser una feina minuciosa, laboriosa, però alhora apassionant.

Per què censàveu llocs de culte i no persones?

Perquè el primer criteri fonamental amb el qual volíem fer la feina era el del rigor. I pretendre xifrar el nombre de musulmans, de jueus o de budistes de Catalunya ens hauria allunyat irremissiblement d’aquest rigor. No hi ha forma possible de saber quants ortodoxos hi ha a Catalunya, de la mateixa manera que és impossible saber quants catòlics hi ha. Tot són estimacions aproximades, i ben poc rigoroses. Quin criteri fem servit per efectuar el recompte? No es poden considerar catòlics tots els que han estat batejats, ni es poden comptar tan sols aquells que van a missa els diumenges. Excepte en el cas d’algunes Esglésies protestants, o dels testimonis de Jehovà, que tenen uns censos precisos i fiables dels seus membres, era impensable poder calcular el nombre de persones. En canvi, fent un cens dels llocs de culte sí que podíem ser rigorosos. I el rigor en aquest cas s’havia de demostrar en dos aspectes: d’una banda l’exhaustivitat de la recerca, i d’altra banda la necessitat d’una permanent actualització de la base de dades. De fet, quan es va publicar Les altres religions, la Dirección General de Asuntos Religiosos de Madrid el va prendre com a model i va encarregar estudis similars a totes les comunitats autònomes de l’Estat. Però Catalunya és, que jo sàpiga, l’únic indret on el mapa s’ha anat actualitzant constantment.

"El primer criteri fonamental amb el qual volíem fer la feina era el del rigor"

Val a dir que tot això se n’hauria pogut anar en orris amb l’arribada del primer tripartit al govern de la Generalitat, i amb el nomenament d’una nova Directora General d’Afers Religiosos. Però va succeir tot el contrari: Montserrat Coll esdevingué la primera defensora del mapa, i de la seva actualització, i ella fou qui presidí la presentació pública del primer mapa, l’any 2004.

Quina va ser la reacció de les comunitats religioses?

En general, molt positiva. Excepte algun cas esporàdic, en què el líder religiós veia en l’entrevistador un policia disfressat o un inspector d’hisenda camuflat, la immensa majoria acceptava amb cordialitat, i fins i tot amb agraïment, que hi hagués uns universitaris que s’interessaven per conèixer-los directament i amb objectivitat, i que al darrere hi hagués una Administració pública que es volgués ocupar d’ells.

“L’estudi va permetre superar la ignorància i, sovint, els prejudicis”

Quins resultats t’imaginaves que generaria aquesta investigació? Es van correspondre amb allò que va ser finalment?

En primer lloc, i fonamentalment, el coneixement de la realitat. La superació de la ignorància, i, ben sovint, dels prejudicis. I sí, crec que aquests objectius es van assolir en molt bona part. En posaré un exemple: quan el Conseller en Cap, Josep Bargalló, de qui depenia Montserrat Coll, va veure i llegir el llibre, demanà que se n’enviés un exemplar a totes les escoles de Catalunya.

Quines van ser les principals dificultats que vau tenir en aquesta primera etapa?

Les derivades del criteri d’exhaustivitat que ens havíem fixat. En la segona etapa posterior, ja d’actualització, vam descobrir encara comunitats que en la primera pentinada del territori ens havien passat desapercebudes. I és que, en contra del que podria semblar a primera vista, el mapa de les religions és molt mòbil; per posar un sol exemple, de les Esglésies de Filadèlfia, integrades per persones de la comunitat gitana, cada any n’apareixen de noves, mentre que d’altres desapareixen.

Quina creus que és la contribució científica principal de la recerca? I la contribució en termes d’impacte social?

Altra vegada torno a dir el mateix: el coneixement més profund i més objectiu de la realitat religiosa del país. Bé és cert que la base de dades en la qual es fonamenta el mapa és d’una riquesa increïble, i que podria donar lloc a la realització de múltiples investigacions sociològiques. I això no s’ha fet, o s’ha fet poc. Hi ha hagut un parell de tesis doctorals fetes a partir d’una part del material de la base de dades, però la base sens dubte es podria explotar molt més.

Pel que fa a l’impacte social, és difícil d’avaluar. Però vull creure que la recerca ha suposat una certa contribució a la normalització de la situació religiosa a Catalunya. Si més no, i per fer referència a allò que comentava a l’inici de l’entrevista, avui l’estigmatització de certs grups amb el recurs al qualificatiu de sectaris ha desaparegut pràcticament del nostre llenguatge.

“Vull creure que la recerca ha suposat una contribució a la normalització de la situació religiosa a Catalunya”